PORQUÉ ARENA SOY Y DEL MAR VENGO
Soplé un par de sueños hacia el mar
y mis ventanas del alma desaparecieron
esperando a que volvieras conmigo
cansada y de espaldas hacia el viento.
Besando tu verde angustia
confundía el significado de tu mirada.
Mi corazón se durmió en la orilla
aguardando a que la lluvia lo aplastara.
Pero el deseo de luchar me hechizó
inclinándome hacia tus lamentos,
y abriendo mis ojos grandiosos
tu voz dormida me dijo te quiero.
Porque arena soy y del mar vengo,
y por tus lagrimas manchadas
podré huir hacia el cielo.
​
punt i coma;
Estic cansat d’ e s p a i s
de, comes, i, més, comes,
dels punts suspensius que mai es toquen...
(Fart de parèntesis prims i corbs)
DE MAJÚSCULES MONUMENTALS
de la negreta bruta i dura.
Sátúrát déls áccénts mássá éxágéráts
¿¿D’interrogacions carregades??
¡¡¡D’exclamacions desorbitades!!!
“Empatxat de cometes iròniques”
de les cursives decantades
de punts finals. De pauses pesades.
Saciat/ de/ barres/ interminables/
dels – guions – eterns –
*d’asteriscs sense importància.
No puc amb aquesta angoixa tan desoladora
que a la cap i a la fi
es transforma en un punt i coma;
I AQUESTA ÉS LA NOSTRA VIDA
​
I aquesta és la nostra vida... polítics i policies corruptes, malalties rares que ningú vol estudiar i càncers incurables. Pobresa infantil i nens maltractats. Treballs mal pagats i criminals robant. Violadors obsessionats i gent plorant. Catàstrofes naturals i animals sacrificats. Emigrants mal rebuts pel fet de ser d'un altre color. Prínceps i princeses acomodats mentre persones demanen una misèria de diners al carrer. Perquè tot això ja em cansa... Que d'un mi a un do tan sols hi ha cinc notes, no dues-centes. Que per fer un pas al front no t'has de recórrer tot un desert. I que per lluitar no necessites ajuda de dos. No! No! No! No! Sembla que aquesta és l’única paraula que sents contínuament. Perquè ja estic fart... Ciutadans treballant de sol a sol per guanyar-se un bon sou. Baralles entre persones en les que es prefereix gravar en comptes d’ajudar, en comptes d’auxiliar. És una vergonya... Incendis de deu mil hectàrees pel descuit d'un cigarret i persones innocents morint per un psicòpata que els té retinguts sense saber per què. I de què serveix? De destruir famílies unides sense entendre res. I jo ja em poso a plorar... Per esclaus rendits i el cansament global. Pels estudiants amb carreres, que treballen en un bar per la crisi justiciera i per les persones que no entenen d’ànimes sinó de cossos. I aquest és el nostre món... Glaceres descomponent-se per causa del canvi climàtic. Guerres que esclaten contínuament per una diferència de pell, que com a conseqüencia crea milions de morts, incloent nens. Que molta gent es queixa, però després no mou ni un dit, després no fa res. Lleis absurdes que tan sols afavoreix a la primera classe. Que cada vegada els rics són més rics i els pobres més pobres. Aquesta és la vida real... I jo tinc molta por... Por que qualsevol dia vingui algú i et llesqui el coll! Per qüestió de religió, per qüestió de mentalitat... Qui sap? M'avergonyiu de tot això... Estic cansat de mentides i enganys. De persones ferides i amors incomplets, de cors destruïts i aventures dissolvents. Desfogant-te en llibres i diaris, escrits i missatges... ONG traïdores, que et venen una cara de dolor i desesperació, i que a l’ ombra són màfies farsants, això sense contar les poques honrades que hi han... Empatxat d’escoltar que els bous són per jugar, que aquest ”hobbie” és matar per benestar, això es diu maldat. I em fa ràbia, ràbia que hi hagi manifestacions amb conseqüències i anònims saquejant empreses. Suïcidis automàtics, per no recapacitar, per falta de caritat... Fart que l’únic pensament en ment sigui l’últim smartphone que et compraràs en comptes de preocupar-te pel que de veritat és perjudicial, com per exemple l’escalfament global o la contaminació mundial... Cansat de desnonaments, estafes, segrestos, embargaments, retallades, cansat de tant malestar i de tanta ignorància i que els punys sempre guanyin a la parla.
Angoixat de tot... Tant de bo que això canviï... Perquè jo ja no puc més...
I aquesta és la nostra vida...
Per què...
Per què… no entenc per què quan succeeixen fets, fets d’aquests que diuen que “mai s’obliden”, fets dels que “sempre quedaran al nostre cor”, al final són els primers que s’acaben esvaint, els primers que s’esfumen i els primers que s’esborren de la teva ment.
Alemanya, dia 5 de maig de l’any 1938, un dia nuvolós, com els de sempre, res de diferent. Carrers solitaris i res que faci ressaltar aquest fastigós dia. Encara no assimilo la gran ràbia acumulada que tenen alguns.
​
Alemanya, dia 9 d’octubre de l’any 1938, tan sols veig homes amb armes, segurament molts seran manats. Tots amb idees radicals i amb l’escut de la mort gravat al seu cap.
​
Alemanya, dia 31 de febrer de l’any 1939, m’he de fer la idea que dintre de poc deixaré enrere la meva família, pot ser que mai més la torni a veure, tots diuen que ens traslladaran, no sé on, la veritat. Sento que s’acosta la catástrofe.
​
Alemanya, dia 1 de setembre de l’any 1939, la desgràcia ja ha arribat, tots els jueus han sigut recollits en extensos trens que els portaran a llocs impensables, ho sé perquè jo viatjava en un d’aquests trens. A partir d’avui, ha començat oficialment la Segona Guerra Mundial.
​
Alemanya, dia 4 de setembre de l’any 1939, ja hem arribat al que diuen “Camp de Concentració de Buchenwald”, un lloc aterrador amb només contemplar-lo. Només hi ha gent desesperada i brutícia per totes parts.
​
Alemanya, dia 26 de febrer de l’any 1940, ja no aguanto més... tan sols no paro de veure persones amb vestuari de ratlles treballant i treballant sense parar, crits i crits contínuament, gent morta pel terra i sang per totes parts, ja no puc més...
​
Alemanya, dia 17 de juliol de l’any 1940, avui ens han cridat a tots, fa molta calor i a sobre estem amb aquesta roba tan calorosa que no ens deixa ni respirar. Ens han dit que hem d’anar a la infermeria perquè farien exàmens mèdics que la majoria de jueus no aprovarien.
​
Alemanya, dia 9 de novembre de l’any 1940, ja ho rumorejaven, aquesta setmana partiríem amb un tren fins al “Camp de Concentració d’Auschwitz”, i així ha sigut, avui mateix ens han cridat a tots a primera hora per a partir.
​
Polònia, dia 11 de novembre de l’any 1940, després de tantes hores dins d’aquell tren, ja hem arribat a Auschwitz. En sortir del tren més del 10% dels jueus ja estaven morts per asfíxia o per falta d’hidratació. Pensava que Buchenwald era un etern càstig, però resulta que m’equivocava, Auschwitz és l’infern, mai millor dit. La sensació de dolor i més dolor cada pas que dónes, és el més freqüent al camp de concentració d’Auschwitz.
​
Polònia, dia 24 de desembre de l’any 1940, nit de Nadal, el segon Nadal sense la meva família, sense la meva esposa i els meus fills... quin desastre. Mai haguès pensat que la guerra m’afectaria tant.
Polònia, dia 1 de febrer de l’any 1941, fred i neu per totes parts, un hivern gelat. Els presos comencen a morir de fred per la falta d’abric.
​
Polònia, dia 1 de febrer de l’any 1942, sembla mentida que ja hagi passat un altre any. Aquí els minuts semblen hores, i les hores dies, i els dies setmanes...
​
Polònia, dia 16 de maig de l’any 1942, cada dia l’esperança de viure és mínima, últimament la gent tan sols té ganes de morir-se, abans que estar treballant de sol a sol dia rere dia. Ara mateix són ninots amb dues cordes lligades a les seves esquenes, els manegen com volen i fan amb ells el que els ve de gust. Un mínim error i estàs mort.
​
Polònia, dia... dia... que més dóna, si ja no val la pena comptar.
Sí, jo veia armes pel carrer, però era perquè els meus companys feien guàrdia amb mi. Havia de deixar enrere la meva família i anava dins d’aquell tren perquè m’havien traslladat al Camp de concentració de Buchenwald. Veia persones amb vestuari de ratlles perquè jo anava patrullant per aquelles terres. Passava molta calor a l’estiu perquè havia de portar el meu uniforme. Vaig anar a la infermeria per a acompanyar els jueus que s’havien de fer exàmens mèdics. Estava al tren de camí a Auschwitz perquè m’havien ascendit a sargent. He passat molts Nadals sense la meva família perquè el meu treball m’ho impedia. I dia rere dia contemplo el món, mentre la gent treballa, passa calor, fred, gana, dolor i sobretot mentre les persones innocents moren. Tot això afavorint als més grans com Hitler. I la gran dificultat que és per a mi confessar i dir tota la veritat, la veritat que jo estic en contra de tota aquesta massacre! La vergonya de no dir res pel fet que em castiguin a mi, tan sols per pensar diferent a ells.
Encara que em sento satisfet d’haver pogut salvar les vides que he pogut, d’haver alliberat tants presos com he aconseguit i d’haver-hi pogut fer tot el que estava dins de la meva mà.
Aquest sóc jo, un covard militar alemany.
​
Alemanya, dia 16 de gener de l’any 1944, el sargent Adelfried Börgmann Rieschieck és condemnat a la forca per participar en l’alliberament de 2.365 jueus entre els camps de concentració de Buchenwald i d’Auschwitz.